La monarquia, un cementeri d'elefants

Als reis els encantava caçar. Tots hem sentit eixos relats de reis abillats amb corones i llargues capes que tenien vedats de caça tan privats, que trobar-te allí et costava la mort. Els cérvols eren les víctimes favorites, ja que és un animal elegant, imponent, bell, a la altura de la seua magna i sobirana personalitat.

Quan es va produir la revolució en el transports, ja resultava avorrit circumscriure’s l’àmbit del seu propi estat, i començaren a fer turisme exòtic. Aleshores començaren a caure tigres, lleons, antílops, lleopards, rinoceronts, elefants... sí, elefants. L’imponent major mamífer terrestre, famós per la seua intel•ligència i bellesa (i pel marfil dels ullals, de pas). L’arribada d’altra invenció tecnològica, la càmera fotogràfica, ens ha donat una multitud d’imatges fidedignes dels trofeus que els reis gustaven de caçar. Fotos d’homes en blanc i negre, al costat de cadàvers immensos amb un tir al cap, homes alegrant-se orgullosos de les morts que havien causat.

Sona antic, veritat? Sona caduc, obsolet, sona a temps passats. I ara, de sobte, en ple segle XXI i en una “moderna” monarquia constitucional, ens sorprèn als diaris un accident de maluc del nostre rei En Joan Carles I (entre altres títols, Rei de València), quan caçava elefants en Botswana. Una afició, pel que es veu, de llarg recorregut en ell, però que es tracta de que passe desapercebuda per l’opinió pública. En tot cas, de sobte, eixes fotos en blanc i negre tornen a l’actualitat, i amb el seu tint sèpia impregnen la institució monàrquica.

Ens podem preguntar què impulsa a un home a sentir plaer causant mort per simple diversió, sobretot en un entorn en el qual ja existeix una consciència ambiental i dels animals com a éssers sensitius i emocionals, ens podem preguntar com es pot sentir superior a l’animal un home que mata amb fusell i a metres i metres de distància. Però quan parlem del rei d’Espanya, aleshores parlem d’un home que representa el seu estat tot el dia i en cada acte, doncs és el comés de la seua vida. I resulta que trobem una imatge de vetusta caça d’animals, de fer-se la foto amb cadàvers, amb una mancança total de sensibilitat per la natura. Trobem una imatge d’un cap d’estat que demana responsabilitat als seus ciutadans i es gasta 50000€ em anar de sanguinolent safari, mobilitzant nombrosos recursos públics en matèria, per exemple, de seguretat.

Eixes irresponsabilitats, ensems amb el tret en el peu de Froilán (un xiquet tan xicotet amb una escopeta en la mà?), o Urdangarín en el cas Noos; són la imatge que s’exporta a l’exterior i la que hem de patir nosaltres d’una institució que en teoria ens representa a tots. O almenys això diuen quan ens venen el rei com un gran papà que abraça a tots els territoris que conformen les Espanyes (abraçada que ofega bastant). Eixa imatge caduca, amb vells ideals i formes medievals no és de cap manera la millor que pot donar un estat hui dia. De fet, alimenta la idea de decadència i retardament que sempre envolta l’estat espanyol. Una idea, per desgràcia, no molt lluny de la realitat.

El rei i la seua família són homes i dones com pots ser tu o podem ser nosaltres, persones que s’equivoquen i tenen vicis, virtuts, sentiments, que són més o menys intel•ligents. Són éssers humans com qualsevol, però encimbellats en un regne que els declara poc menys que déus en la terra, que els dóna la màxima representació de l’estat perquè sí, sense més condició que ser fill de. Són generalíssims de tots els exèrcits tinguen o no aptituds militars, són els que han de ratificar una llei per a que siga vàlida, encara que ni sàpiguen ni què posa. Són tractats, en definitiva, amb un estatus per damunt de tota la resta de ciutadans, en clara contradicció del “tots som iguals” que posa en la pròpia constitució que els manté.

No es poden donar privilegis vitalicis i hereditaris a un home o a una dona. A banda de ser summament injust, és el brou de cultiu de comportaments insolidaris i vetusts, com el que hem presenciat estos dies. Tot en la vida precisa de regeneració i igualtat, i el règim monàrquic per definició no ens pot donar eixos ideals. Nosaltres no volem sinó el millor per al senyor Juan Carlos i la seua família, volem que visquen en pau lliures de lligams de representació i totes eixes càrregues que sempre, diuen, pesen sobre els seus muscles. Volem que visquen bé en un estat que els reconega la igualtat i en el qual el cap de l’estat és triat per tots i respon dels seus actes. Volem llibertat, igualtat i fraternitat abans que l’estat espanyol acabe convertint-se en el que ja és la monarquia: un cementeri d’elefants.

Això diuen que va ser i era... la Primavera Valenciana

Reprenc de nou aquest blog que vaig deixar aparcat fa temps, encara no em sé explicar per què. Tanmateix, crec que ha aplegat de nou el moment de expressar el que duc dins i el que passa fora. Vos salude si em llegiu en aquest moment i espere que les quatre paraules que fique ací vos puguen agradar.

I com no escomençar amb el valor dels xiquets del Lluís Vives... uns alumnes que ens han donat una lliçó a tots. Ells i només ells, han aconseguit crear una revolució en els carrers de València, han creat un autèntic moviment social que s'ha autoanomenat #PrimaveraValenciana i que ha fet bollir els carrers i les xarxes socials. No els ha fet falta una campanya mediàtica, no tenien el recolzament de grups de poder farcits de diners; només tenien una causa justa per la qual protestar i coratge per a véncer la por. Véncer la por que se sent quan els cossos de seguretat de l'estat s'utilitzen per reprimir els ciutadans que han de protegir. Véncer la por i anar al dia següent, de bell nou, a reclamar els seus drets. Amb morats i magolaments, però sobretot, amb valor i determinació.

Resulta, com és per tots conegut, que els alumnes eixen un dia a queixar-se del patiment al qual porten temps sotmesos per culpa de les retallades. La resposta de la policia: “mamporros”. Les intencions de la delegada del govern amb el desplegament d’eixa brutalitat: que la por a rebre regals de la porra els deixe a casa i, d’aquesta forma, aconseguir silenciar les veus que critiquen la injusta política que està duent a terme el Partit Popular. Així fan paréixer que tothom està d’acord amb les mesures i ens fan creure que estem a soles aquells que ens sentim indignats. Pensem que igual estem enganyats, que igual sí que és cert que no es poden fer les coses d’una altra forma. Però estos xiquets no es van deixar enganyar, van dir no, van tornar a eixir al carrer sabent que possiblement els tornarien a calfar i, efectivament, tornaren a sentir la brutalitat policial. I cada volta que eixien i els reprimien, més persones els recolzaven, fins que els objectius de les càmares no podien abastar tota la massa de gent.

He sentit un hàlit d’il·lusió estos dies, observant com s’han succeït els esdeveniments. He sentit la necessitat, com moltíssims joves, de viure-ho per mi mateix i recórrer els carrers de València en companyia del moviment que el valor de estos alumnes ha creat. Veure la gent desafiant la repressió policial, mentre Paula Sánchez de León la justificava davant les càmares, fins que la l’exercit de pacífics manifestants era tal, fins que la cobertura de la premsa era tan perjudicial per a la imatge del PP, que no van tindre més remei que canviar l’estratègia. De sobte desapareixen les càrregues i els agents són una bassa d’oli. La delegada estava (i està) superada per les circumstàncies, sense saber com eixir de la situació en la qual s’havia ficat. Ella no ho podia creure, tan sols havia fet el que havia après dels seus avantpassats polítics, però els resultats estaven sent totalment contraris al que esperava (de fet, crec que no s’ha vist una persona amb més poder de convocatòria per a manifestacions en molts anys).

S'ha parlat molt estos dies sobre l'assumpte; des del cercle conservador s'ha parlat, de forma molt pelegrina, de protestes il·legals i manifestants violents. Però cap dels que els criminalitzen ha gastat un minut del seu temps en cercar una solució per als problemes que va espentar al carrer a estos estudiants, com sempre.És trist però, sincerament, veure eixa quantitat de gent, m’ha fet tornar a creure que els valencians podem reaccionar, que podem despertar-nos del somni en el que ens ha sumit la dreta valenciana en aquestos anys, en el qual ens feien creure que tots erem Onassis i ens podíem permetre malbaratar els diners públics en despeses tan vistoses com inútils. És el moment de que tú i jo isquem al carrer, ens apropem a moviments socials, ens informem i lluitem pels nostres drets. És el moment de la primavera valenciana.


==========================================================


Retomo de nuevo este blog que dejé aparcado hace tiempo, todavía no me sé explicar por qué. Aun así, creo que ha llegado de nuevo el momento de expresar lo que llevo dentro y lo que pasa fuera. Os saludo (quizás de nuevo) si me leéis en este momento y espero que las cuatro palabras que pongo aquí os puedan gustar.

Y cómo no empezar con el valor de los chicos de Lluís Vives... unos alumnos que nos han dado una lección a todos. Ellos y sólo ellos han conseguido crear una revolución en las calles de Valencia, han creado un auténtico movimiento social que se ha autodenominado #PrimaveraValenciana y que ha hecho hervir las calles y las redes sociales. No los ha hecho falta una campaña mediática, no tenían el respaldo de grupos de poder rellenos de dinero; sólo tenían una causa justa por la cual protestar y coraje para vencer el miedo. Vencer el miedo que se siente cuando los cuerpos de seguridad del estado se utilizan para reprimir los ciudadanos que tienen que proteger. Vencer el miedo e ir al día siguiente, nuevamente, a reclamar sus derechos. Con cardenales y magulladuras, pero sobre todo, con valor y determinación.

Resulta, como es por todos conocido, que los alumnos salen un día a quejarse del sufrimiento al cual llevan tiempo sometidos por culpa de los recortes. La respuesta de la policía: mamporros. Las intenciones de la delegada del gobierno con el despliegue de esa brutalidad: que el miedo a recibir regalos de la porra los deje en casa y, de esta forma, conseguir silenciar las voces que critican la injusta política que está llevando a cabo el Partido Popular. Así hacen parecer que todo el mundo está de acuerdo con las medidas y nos hacen creer que estamos a solas aquellos que nos sentimos indignados. Pensamos que igual estamos equivocados, que igual sí que es cierto que no se pueden hacer las cosas de otra forma. Pero estos niños no se dejaron engañar, dijeron no, volvieron a salir a la calle sabiendo que posiblemente los volverían a calentar y, efectivamente, volvieron a sentir la brutalidad policial. Y cada vez que salían y los reprimían, más personas los apoyaban, hasta que los objetivos de las cámaras no podían alcanzar toda la masa de gente.

He sentido un hálito de ilusión estos días, observando como se han sucedido los acontecimientos. He sentido la necesidad, como muchísimos jóvenes, de vivirlo por mí mismo y recorrer las calles de Valencia en compañía del movimiento que el valor de estos alumnos ha creado. Ver la gente desafiando la represión policial, mientras Paula Sánchez de León la justificaba ante las cámaras, hasta que el ejército de pacíficos manifestantes era tal, hasta que la cobertura de la prensa era tan perjudicial para la imagen del PP; que no tuvieron más remedio que cambiar la estrategia. De repente desaparecen las cargas y los agentes son un mar en calma. La delegada estaba (y está) superada por las circunstancias, sin saber como salir de la situación en la cual se había metido. Ella no lo podía creer, tan sólo había hecho lo que había aprendido de sus antepasados políticos, pero los resultados estaban siendo totalmente contrarios al que esperaba (de hecho, creo que no se ha visto una persona con más poder de convocatoria para manifestaciones en muchos años).

Se ha hablado mucho estos días sobre el asunto; desde los círculos conservadores se ha hablado, de forma muy peregrina, de protestas ilegales y manifestantes violentos. Pero ninguno de los que los criminalizan ha gastado un minuto de su tiempo en buscar una solución para los problemas que empujaron en la calle a estos estudiantes, como siempre.Es triste pero, sinceramente, ver esa cantidad de gente, me ha hecho volver a creer que los valencianos podemos reaccionar, que podemos despertarnos del sueño en el que nos ha sumido la derecha valenciana en estos años, en el cual nos hacían creer que todos eramos Onassis y nos podíamos permitir derrochar el dinero público en gastos tan vistosos cómo inútiles. Es el momento de que tú y yo salgamos a la calle, nos acerquemos a movimientos sociales, nos informemos y luchemos por nuestros derechos. Es el momento de la primavera valenciana.

Una bona forma de començar!

Comenceu veent este ballet si voleu ^^


U de gener, onze del matí. Un soroll atronador destrossa la calma que inunda una cambra lleugerament il·luminada per tendres rajos de sol, que de forma capritxosa aconsegueixen passar la persiana. El món de somnis en que estava encisat comença a desaparèixer, i les il·lusions i colors que envoltaven la meua inconsciència donen pas a la realitat, tènuement fosca. Cruelment, i com si d’una queixa subtil es tractara, el mateix cap que adés em portava a un univers de fantasia, ara s’emmarranava en torturar-me en dolors intensos.

Resumint (per a aquells insensibles que no gusten del barroquisme aplicat en totes les facetes de la vida): Estava dormint quan va sonar el desgraciat despertador, i llavors em vaig adonar que portava una ressaca terrible.

Però només un dia a l’any és el concert d’any nou i era el moment d’aixecar-se i fer un sacrifici. Hi ha gent que pensa que soc un freak, perquè patisc la terrible despertada i vigília matutina desprès d’una nit ben, però que ben llarga. Potser sí, i es de veres que sovint em costa no adormir-me durant les primeres peces, mentre vaig desemboirant-me. Però la sensació de pau que tinc en sentir eixes notes, en vore com comença l’any rodejat de unes melodies tan exquisides i un ballet d’eixa delicadesa... no me la paga un cubata més. Per molt que m’agraden.

La crítica que puc fer al concert, doncs serà molt pueril per a qualsevol músic. Reconec que si bé tinc sensibilitat com per a gojar de cada nota de la música, no la tinc desenvolupada per a captar la multitud de detalls infinitesimals que composen una obra. Per a mi, i ho dic en humilitat, la interpretació de dels valsos i polques fou espectacular. La direcció estava a càrrec de Georges Prêtre, un home francès de 85 anys, que tot i la seua avançada edat, va eixir a divertir-se com un xiquet, fruint (ell sí) de cada detall, de cada compàs i de cada indicació a la seua orquestra. L’energia que emanava d’ell em va llevar de damunt tota la son i el característic maldecap de la ressaca, deixant-me de nou en el mateix món en el qual estava fins el preconcert del despertador.

Particularment m’agrada moltíssim l’ús del rubato que fa. M’agrada sentir una mica de patiment en vore que no entra, que no entra i... de sobte, estàs dins. Flotant. Em va agradar el joc imprès a les polques i la intensitat als valsos, com a la quasi darrera propina, el sempre esperat Danubi Blau, que serà tòpic i típic ja, però que té una màgia tan forta que continua essent impossible no emocionar-se si estàs en sintonia en el director. I ahir em vaig tornar a emocionar. I no només amb la música; també amb el ballet, que a més a més enguany ho van fer integrament en directe. Vos anime a que veeu la coreografia i l’elecció dels plans, no vos penedireu. Es espectacular. Llàstima que la manca de coneixements que tinc m’impedisca plasmar les emocions en paraules... i fer una crítica en condicions.

Però ací queden les meues impressions emocionals, que també són importants. Al cap i a la fi el major triomf que pot aconseguir un músic en la seua creació es fer que t’endinses en una sensació de plaer tal, que siga impossible descriure-la. És connectar amb l’essència mateixa de les emocions i l’ànima humana; un lloc on el discurs racional queda submergit entre oceans abstractes.

Crec que m’estic emocionant massa ja. Per hui m’acomiade, però no sense abans dir-vos:

BON ANY 2010!!!!!!!! Que estiga ple d’èxits i alegria!!! ^^
Besetsssssssssssss


El Danubi blau

000=====================================================000

Uno de enero, once de la mañana. Un sonido aterrador destroza la calma que inunda una cámara ligeramente iluminada por suaves rayos de sol, que de forma caprichosa consiguen pasar la persiana. El mundo de sueño en que estaba inmerso comienza a desaparecer, y las ilusiones y colores que rodeaban mi inconsciencia dan paso a la realidad, tenuemente oscura. Cruelmente, y como si de una queja sutil se tratara, la misma cabeza que hace un momento me llevaba a un universo de fantasía, ahora se empeñaba en torturarme con dolores intensos.

Resumiendo (para aquellos insensibles que no gustan del barroquismo aplicado a todas las facetas de la vida): Estaba durmiendo cuando sonó el desgraciado despertador, y entonces me di cuenta que tenía una resaca terrible.

Pero sólo un día al año es el concierto de año nuevo y era el momento de levantarse y hacer un sacrificio. Hay gente que piensa que soy un freak porque sufro la terrible despertada y vigilia matutina después de una noche bien, bien larga. Puede que sí, y es verdad que a menudo me cuesta no dormirme durante las primeras piezas, mientras voy despejándome. Pero la sensación de paz que tengo al sentir esas notas, al ver como comienza el año rodeado de unas melodías tan exquisitas y un ballet de esa delicadez… no me la paga un cubata más. Por mucho que me gusten.

La crítica que puedo hacer al concierto, pues será muy pueril para cualquier músico. Reconozco que, si bien tengo sensibilidad como para gozar de cada nota de la música, no la tengo desarrollada como para captar la multitud de detalles infinitesimales que componen una obra. Para mí, y lo digo con humilidad, la interpretación de los valses y polcas fue espectacular. La dirección estaba a cargo de Georges Prêtre, un hombre francés de 85 años, que a pesar de su avanzada edad, salió a divertirse como un niño, sintiendo (él sí) cada detalle, cada compás y cada indicación a su orquesta. La energía que emanaba de él me quitó todo el sueño de encima y el característico dolor de cabeza de la resaca, dejándome de nuevo en el mismo mundo en el que estaba antes del preconcierto del despertador.

Particularmente me gusta mucho el uso del rubato que hace. Me gusta sentir un poco de sufrimiento al ver que no entra, que no entra y… de repente, estás dentro. Flotando. Me gustó el juego impreso a las polcas y la intensidad a los valses, como en la casi última propina, el siempre esperado Danubio Azul, que será tópico y típico ya, pero que tiene una magia tan fuerte que continua siendo imposible no emocionarse si estás en sintonía con el director. Y ayer me volví a emocionar. Y no sólo con la música; también con el ballet, que además este año era íntegramente en directo. Os animo a que veáis la coreografía y la elección de los planos, no os arrepentiréis. Es espectacular. Lástima que la falta de conocimientos que tengo me impida plasmar las emociones en palabras… y hacer una crítica en condiciones.

Pero aquí quedan mis impresiones emocionales, que también son importantes. A fin de cuentas el mayor triunfo que puede conseguir un músico en su creación es hacer que te adentres en una sensación de placer tal, que sea imposible describirla. Es conectar con la esencia misma de las emociones y del alma humana; un lugar donde el discurso racional queda sumergido entre océanos abstractos.

Creo que me estoy emocionando demasiado ya. Por hoy me despido, pero no sin antes deciros:

BON ANY 2010!!!!!!!! Que estiga ple d’èxits i alegria!!! ^^
Besetsssssssssssss


I la tradicional cloenda en la Marxa Radetzky

Tejido en piel

Te busqué con la mirada
y te encontré dormido,
ausente en tus mundos,
en tus sueños perdido.

Te busqué con la mirada
y me encontré tu mano:
Al igual que su dueño
yacía entre mantos.

La tomé con suavidad,
levantada la sostuve,
jugué con su calor,
compartí su lumbre.

Y enredé entre mis dedos
los tuyos, como hilos;
y urdidos, y cruzados
entramaron un tejido.

... enmarañado,
indisoluble ...

Reposando tú sereno
a ti acerqué mis labios;
dejé en tu piel un beso
y así quedé dormido,
con tu brazo entrelazado.

Cerf-volant

Cerf-volant
Volant au vent
Ne t'arrête pas
Vers la mer
Haut dans les airs
Un enfant te voit
Voyage insolent
Troubles enivrants
Amours innocentes
Suivent ta voie
Suivent ta voie
En volant

Cerf-volant
Volant au vent
Ne t'arrête pas
Vers la mer
Haut dans les airs
Un enfant te voit
Et dans la tourmente
Tes ailes triomphantes
N'oublie pas de revenir
Vers moi

===================

La traduccíó es més o menys:

Cometa
que vuelas al viento
no te detengas.

Hacia el mar
alto en los aires
un niño te ve.

Viaje insolente,
emociones embriagadoras,
amores inocentes
siguen tu camino,
siguen tu camino volando.

Cometa
que vuelas al viento
no te detengas.
Hacia el mar
alto en los aires
un niño te ve.
Y dentro de la tormenta
tus alas triunfantes…
No te olvides de regresar hacia mí.

-----------------------

Ahir vaig bressolar un somni, i vaig decidir emprendre un viatge incert, cap a un destí incert, a través d’un camí incert. Ara que he enlairat, deixaré que les turbulències guien els meus passos. I aixina seré feliç.

Oh, sí! Soc un immadur, un inconscient, pot resultar precipitat, eixir mal, fer-me mal… puc, senzillament, estar enganyant-me. Però jo, sincerament, crec que no. Tinc un somni i vaig a lluitar per ell, puix no n'hi ha pitjor dolor, que el dolor de no haver-ho intentat.


Besetsssss, dewwwwwwwwww ^^

=======================

Ayer acuné un sueño, y decidí emprender un viaje incierto, hacia un destino incierto, a través de un camino incierto. Ahora que he despegado, dejaré que las turbulencias guíen mis pasos. Y así seré feliz.

¡Oh sí!, soy un inmaduro, un inconsciente, puede resultar precipitado, salir mal, hacerme daño… puedo, sencillamente, estar equivocándome. Pero yo, sinceramente, creo que no. Tengo un sueño y voy a luchar por él, pues no hay peor dolor, que el dolor de no haberlo intentado.


Besetsssss, dewwwwwwwww ^^

Por casualidad

En un momento dado, la brisa trae un soplido fresco, dejando en tus pulmones un sorbo de aire puro. Así, de repente, por casualidad. La vida entonces se ve de forma diferente, más afable, más inocente.

No pienso, no lo cavilo, ¿acaso lo necesito? Sencillamente mantengo el aire en mis pulmones para que no se escape, para que no se esfume en un hálito la calma que me causa, para que se temple con el calor de mi sangre el frescor que me aportó al entrar.

No sé demasiado de la vida, nunca he presumido de ello. Ni tampoco acerca de la providencia, con ese vaivén supuestamente caprichoso que tantas poesías ha inspirado. Pero una cosa sí que sé: el oxígeno que llevaba ese sorbo de aire, ya se ha distribuido entre las células de mi cuerpo.







... ... en fin, seamos modernos por un día...

Doncs comencem!

Desprès d’innumerables peticions (totes tel·lepàtiques) per a que obrira un blog, eixe moment ha aplegat. Fa temps que ho tenia en ment, doncs des de la mort per inanició del fotolog (Requiéscat in Pace), m’havia quedat sense suport per a les meus parrafaes, encara que he de reconèixer que l’argument final el vaig rebre ahir, quan desprès d’escoltar un encès al·legat contra fotolog (Repose en Paix), em van enunciar la llei fonamental del blog:

“Si escrius i ningú et comenta, no passe res”

Pot parèixer una estupidesa, però és un punt importantíssim perquè antigament, al escriure en fotolog (Rest in peace), resaves piadosament per a que et comentaren. Açò s’enunciava en la llei fonamental del fotolog (Descanse en paz): “Fotolog sense comentaris, fotolog d’amargat”.I encara que eixa afirmació es molt qüestionable en la realitat, en eixe món regia el comportament de la gent. Fins el punt de que a la fi agraïes els comentaris del tipus:

Holaaaa, que chido tu flog! Linda foto, a effesss, me lo haces por reversi siiii?

I cagueraes similars. Però mira, al cap i a la fi la màquina t’havia triat a tu per a fer-lo o el tipet havia gastat 5 segons del seu temps en copiar i apegar (quin honor). Total bult fan igual...

En fi, que ací em teniu, per a amollar les meues parrafaes i per a comentar i pujar l’autoestima, puix el virus fotolog (Descanse en Pau) mai s’acaba d’anar del cos. Però això serà un altre dia, de moment ja he donat prou la llanda per hui.

Besetsssssssss, dewwwwwwwwwwwwwwww ^^

=================================================

Tras innumerables peticiones (todas ellas telepáticas) para que me abriera un blog, ese momento ha llegado. Hace tiempo que lo tenía en mente, pues desde la muerte por inanición del fotolog (Requiéscat in Pace), me había quedado sin soporte para mis parrafadas, aunque tengo que reconocer que el argumento final lo recibí ayer, cuando tras escuchar un encendido alegato contra fotolog (Rest in peace), me fue enunciada la ley fundamental del blog:

“Si escribes y nadie te comenta, no pasa nada”

Puede parecer una idiotez, pero es un punto importantísimo porque antiguamente, al escribir en fotolog (Repose en paix), rezabas piadosamente para que comentaran. Esto se enunciaba en la ley fundamental del fotolog (Descanse en Pau): “Fotolog sin comentarios, fotolog de amargado”. Y aunque esa afirmación es muy cuestionable en la realidad, en ese mundo regía el comportamiento de la gente. Hasta el punto de que al final agradecías los comentarios en plan:

Holaaaa, que chido tu flog! Linda foto, a effesss, me lo haces por reversi siiii?

Y basura similar. Pero mira, a fin de cuentas la máquina te había elegido a ti para hacerlo, o el tio había gastado 5 segundos de su tiempo en copiar y pegar (qué honor). Total, bulto hacen igual…

En fin, que aquí me tenéis, para soltar mis parrafadas y para comentar y subir la autoestima, pues el virus fotolog (Descanse en paz) nunca se termina de ir del cuerpo. Pero eso será otro día, de momento ya he dado demasiado la paliza por hoy.

Besetssssssss, dewwwwwwwwwwwwww ^^