La monarquia, un cementeri d'elefants

Als reis els encantava caçar. Tots hem sentit eixos relats de reis abillats amb corones i llargues capes que tenien vedats de caça tan privats, que trobar-te allí et costava la mort. Els cérvols eren les víctimes favorites, ja que és un animal elegant, imponent, bell, a la altura de la seua magna i sobirana personalitat.

Quan es va produir la revolució en el transports, ja resultava avorrit circumscriure’s l’àmbit del seu propi estat, i començaren a fer turisme exòtic. Aleshores començaren a caure tigres, lleons, antílops, lleopards, rinoceronts, elefants... sí, elefants. L’imponent major mamífer terrestre, famós per la seua intel•ligència i bellesa (i pel marfil dels ullals, de pas). L’arribada d’altra invenció tecnològica, la càmera fotogràfica, ens ha donat una multitud d’imatges fidedignes dels trofeus que els reis gustaven de caçar. Fotos d’homes en blanc i negre, al costat de cadàvers immensos amb un tir al cap, homes alegrant-se orgullosos de les morts que havien causat.

Sona antic, veritat? Sona caduc, obsolet, sona a temps passats. I ara, de sobte, en ple segle XXI i en una “moderna” monarquia constitucional, ens sorprèn als diaris un accident de maluc del nostre rei En Joan Carles I (entre altres títols, Rei de València), quan caçava elefants en Botswana. Una afició, pel que es veu, de llarg recorregut en ell, però que es tracta de que passe desapercebuda per l’opinió pública. En tot cas, de sobte, eixes fotos en blanc i negre tornen a l’actualitat, i amb el seu tint sèpia impregnen la institució monàrquica.

Ens podem preguntar què impulsa a un home a sentir plaer causant mort per simple diversió, sobretot en un entorn en el qual ja existeix una consciència ambiental i dels animals com a éssers sensitius i emocionals, ens podem preguntar com es pot sentir superior a l’animal un home que mata amb fusell i a metres i metres de distància. Però quan parlem del rei d’Espanya, aleshores parlem d’un home que representa el seu estat tot el dia i en cada acte, doncs és el comés de la seua vida. I resulta que trobem una imatge de vetusta caça d’animals, de fer-se la foto amb cadàvers, amb una mancança total de sensibilitat per la natura. Trobem una imatge d’un cap d’estat que demana responsabilitat als seus ciutadans i es gasta 50000€ em anar de sanguinolent safari, mobilitzant nombrosos recursos públics en matèria, per exemple, de seguretat.

Eixes irresponsabilitats, ensems amb el tret en el peu de Froilán (un xiquet tan xicotet amb una escopeta en la mà?), o Urdangarín en el cas Noos; són la imatge que s’exporta a l’exterior i la que hem de patir nosaltres d’una institució que en teoria ens representa a tots. O almenys això diuen quan ens venen el rei com un gran papà que abraça a tots els territoris que conformen les Espanyes (abraçada que ofega bastant). Eixa imatge caduca, amb vells ideals i formes medievals no és de cap manera la millor que pot donar un estat hui dia. De fet, alimenta la idea de decadència i retardament que sempre envolta l’estat espanyol. Una idea, per desgràcia, no molt lluny de la realitat.

El rei i la seua família són homes i dones com pots ser tu o podem ser nosaltres, persones que s’equivoquen i tenen vicis, virtuts, sentiments, que són més o menys intel•ligents. Són éssers humans com qualsevol, però encimbellats en un regne que els declara poc menys que déus en la terra, que els dóna la màxima representació de l’estat perquè sí, sense més condició que ser fill de. Són generalíssims de tots els exèrcits tinguen o no aptituds militars, són els que han de ratificar una llei per a que siga vàlida, encara que ni sàpiguen ni què posa. Són tractats, en definitiva, amb un estatus per damunt de tota la resta de ciutadans, en clara contradicció del “tots som iguals” que posa en la pròpia constitució que els manté.

No es poden donar privilegis vitalicis i hereditaris a un home o a una dona. A banda de ser summament injust, és el brou de cultiu de comportaments insolidaris i vetusts, com el que hem presenciat estos dies. Tot en la vida precisa de regeneració i igualtat, i el règim monàrquic per definició no ens pot donar eixos ideals. Nosaltres no volem sinó el millor per al senyor Juan Carlos i la seua família, volem que visquen en pau lliures de lligams de representació i totes eixes càrregues que sempre, diuen, pesen sobre els seus muscles. Volem que visquen bé en un estat que els reconega la igualtat i en el qual el cap de l’estat és triat per tots i respon dels seus actes. Volem llibertat, igualtat i fraternitat abans que l’estat espanyol acabe convertint-se en el que ja és la monarquia: un cementeri d’elefants.