La monarquia, un cementeri d'elefants

Als reis els encantava caçar. Tots hem sentit eixos relats de reis abillats amb corones i llargues capes que tenien vedats de caça tan privats, que trobar-te allí et costava la mort. Els cérvols eren les víctimes favorites, ja que és un animal elegant, imponent, bell, a la altura de la seua magna i sobirana personalitat.

Quan es va produir la revolució en el transports, ja resultava avorrit circumscriure’s l’àmbit del seu propi estat, i començaren a fer turisme exòtic. Aleshores començaren a caure tigres, lleons, antílops, lleopards, rinoceronts, elefants... sí, elefants. L’imponent major mamífer terrestre, famós per la seua intel•ligència i bellesa (i pel marfil dels ullals, de pas). L’arribada d’altra invenció tecnològica, la càmera fotogràfica, ens ha donat una multitud d’imatges fidedignes dels trofeus que els reis gustaven de caçar. Fotos d’homes en blanc i negre, al costat de cadàvers immensos amb un tir al cap, homes alegrant-se orgullosos de les morts que havien causat.

Sona antic, veritat? Sona caduc, obsolet, sona a temps passats. I ara, de sobte, en ple segle XXI i en una “moderna” monarquia constitucional, ens sorprèn als diaris un accident de maluc del nostre rei En Joan Carles I (entre altres títols, Rei de València), quan caçava elefants en Botswana. Una afició, pel que es veu, de llarg recorregut en ell, però que es tracta de que passe desapercebuda per l’opinió pública. En tot cas, de sobte, eixes fotos en blanc i negre tornen a l’actualitat, i amb el seu tint sèpia impregnen la institució monàrquica.

Ens podem preguntar què impulsa a un home a sentir plaer causant mort per simple diversió, sobretot en un entorn en el qual ja existeix una consciència ambiental i dels animals com a éssers sensitius i emocionals, ens podem preguntar com es pot sentir superior a l’animal un home que mata amb fusell i a metres i metres de distància. Però quan parlem del rei d’Espanya, aleshores parlem d’un home que representa el seu estat tot el dia i en cada acte, doncs és el comés de la seua vida. I resulta que trobem una imatge de vetusta caça d’animals, de fer-se la foto amb cadàvers, amb una mancança total de sensibilitat per la natura. Trobem una imatge d’un cap d’estat que demana responsabilitat als seus ciutadans i es gasta 50000€ em anar de sanguinolent safari, mobilitzant nombrosos recursos públics en matèria, per exemple, de seguretat.

Eixes irresponsabilitats, ensems amb el tret en el peu de Froilán (un xiquet tan xicotet amb una escopeta en la mà?), o Urdangarín en el cas Noos; són la imatge que s’exporta a l’exterior i la que hem de patir nosaltres d’una institució que en teoria ens representa a tots. O almenys això diuen quan ens venen el rei com un gran papà que abraça a tots els territoris que conformen les Espanyes (abraçada que ofega bastant). Eixa imatge caduca, amb vells ideals i formes medievals no és de cap manera la millor que pot donar un estat hui dia. De fet, alimenta la idea de decadència i retardament que sempre envolta l’estat espanyol. Una idea, per desgràcia, no molt lluny de la realitat.

El rei i la seua família són homes i dones com pots ser tu o podem ser nosaltres, persones que s’equivoquen i tenen vicis, virtuts, sentiments, que són més o menys intel•ligents. Són éssers humans com qualsevol, però encimbellats en un regne que els declara poc menys que déus en la terra, que els dóna la màxima representació de l’estat perquè sí, sense més condició que ser fill de. Són generalíssims de tots els exèrcits tinguen o no aptituds militars, són els que han de ratificar una llei per a que siga vàlida, encara que ni sàpiguen ni què posa. Són tractats, en definitiva, amb un estatus per damunt de tota la resta de ciutadans, en clara contradicció del “tots som iguals” que posa en la pròpia constitució que els manté.

No es poden donar privilegis vitalicis i hereditaris a un home o a una dona. A banda de ser summament injust, és el brou de cultiu de comportaments insolidaris i vetusts, com el que hem presenciat estos dies. Tot en la vida precisa de regeneració i igualtat, i el règim monàrquic per definició no ens pot donar eixos ideals. Nosaltres no volem sinó el millor per al senyor Juan Carlos i la seua família, volem que visquen en pau lliures de lligams de representació i totes eixes càrregues que sempre, diuen, pesen sobre els seus muscles. Volem que visquen bé en un estat que els reconega la igualtat i en el qual el cap de l’estat és triat per tots i respon dels seus actes. Volem llibertat, igualtat i fraternitat abans que l’estat espanyol acabe convertint-se en el que ja és la monarquia: un cementeri d’elefants.

Això diuen que va ser i era... la Primavera Valenciana

Reprenc de nou aquest blog que vaig deixar aparcat fa temps, encara no em sé explicar per què. Tanmateix, crec que ha aplegat de nou el moment de expressar el que duc dins i el que passa fora. Vos salude si em llegiu en aquest moment i espere que les quatre paraules que fique ací vos puguen agradar.

I com no escomençar amb el valor dels xiquets del Lluís Vives... uns alumnes que ens han donat una lliçó a tots. Ells i només ells, han aconseguit crear una revolució en els carrers de València, han creat un autèntic moviment social que s'ha autoanomenat #PrimaveraValenciana i que ha fet bollir els carrers i les xarxes socials. No els ha fet falta una campanya mediàtica, no tenien el recolzament de grups de poder farcits de diners; només tenien una causa justa per la qual protestar i coratge per a véncer la por. Véncer la por que se sent quan els cossos de seguretat de l'estat s'utilitzen per reprimir els ciutadans que han de protegir. Véncer la por i anar al dia següent, de bell nou, a reclamar els seus drets. Amb morats i magolaments, però sobretot, amb valor i determinació.

Resulta, com és per tots conegut, que els alumnes eixen un dia a queixar-se del patiment al qual porten temps sotmesos per culpa de les retallades. La resposta de la policia: “mamporros”. Les intencions de la delegada del govern amb el desplegament d’eixa brutalitat: que la por a rebre regals de la porra els deixe a casa i, d’aquesta forma, aconseguir silenciar les veus que critiquen la injusta política que està duent a terme el Partit Popular. Així fan paréixer que tothom està d’acord amb les mesures i ens fan creure que estem a soles aquells que ens sentim indignats. Pensem que igual estem enganyats, que igual sí que és cert que no es poden fer les coses d’una altra forma. Però estos xiquets no es van deixar enganyar, van dir no, van tornar a eixir al carrer sabent que possiblement els tornarien a calfar i, efectivament, tornaren a sentir la brutalitat policial. I cada volta que eixien i els reprimien, més persones els recolzaven, fins que els objectius de les càmares no podien abastar tota la massa de gent.

He sentit un hàlit d’il·lusió estos dies, observant com s’han succeït els esdeveniments. He sentit la necessitat, com moltíssims joves, de viure-ho per mi mateix i recórrer els carrers de València en companyia del moviment que el valor de estos alumnes ha creat. Veure la gent desafiant la repressió policial, mentre Paula Sánchez de León la justificava davant les càmares, fins que la l’exercit de pacífics manifestants era tal, fins que la cobertura de la premsa era tan perjudicial per a la imatge del PP, que no van tindre més remei que canviar l’estratègia. De sobte desapareixen les càrregues i els agents són una bassa d’oli. La delegada estava (i està) superada per les circumstàncies, sense saber com eixir de la situació en la qual s’havia ficat. Ella no ho podia creure, tan sols havia fet el que havia après dels seus avantpassats polítics, però els resultats estaven sent totalment contraris al que esperava (de fet, crec que no s’ha vist una persona amb més poder de convocatòria per a manifestacions en molts anys).

S'ha parlat molt estos dies sobre l'assumpte; des del cercle conservador s'ha parlat, de forma molt pelegrina, de protestes il·legals i manifestants violents. Però cap dels que els criminalitzen ha gastat un minut del seu temps en cercar una solució per als problemes que va espentar al carrer a estos estudiants, com sempre.És trist però, sincerament, veure eixa quantitat de gent, m’ha fet tornar a creure que els valencians podem reaccionar, que podem despertar-nos del somni en el que ens ha sumit la dreta valenciana en aquestos anys, en el qual ens feien creure que tots erem Onassis i ens podíem permetre malbaratar els diners públics en despeses tan vistoses com inútils. És el moment de que tú i jo isquem al carrer, ens apropem a moviments socials, ens informem i lluitem pels nostres drets. És el moment de la primavera valenciana.


==========================================================


Retomo de nuevo este blog que dejé aparcado hace tiempo, todavía no me sé explicar por qué. Aun así, creo que ha llegado de nuevo el momento de expresar lo que llevo dentro y lo que pasa fuera. Os saludo (quizás de nuevo) si me leéis en este momento y espero que las cuatro palabras que pongo aquí os puedan gustar.

Y cómo no empezar con el valor de los chicos de Lluís Vives... unos alumnos que nos han dado una lección a todos. Ellos y sólo ellos han conseguido crear una revolución en las calles de Valencia, han creado un auténtico movimiento social que se ha autodenominado #PrimaveraValenciana y que ha hecho hervir las calles y las redes sociales. No los ha hecho falta una campaña mediática, no tenían el respaldo de grupos de poder rellenos de dinero; sólo tenían una causa justa por la cual protestar y coraje para vencer el miedo. Vencer el miedo que se siente cuando los cuerpos de seguridad del estado se utilizan para reprimir los ciudadanos que tienen que proteger. Vencer el miedo e ir al día siguiente, nuevamente, a reclamar sus derechos. Con cardenales y magulladuras, pero sobre todo, con valor y determinación.

Resulta, como es por todos conocido, que los alumnos salen un día a quejarse del sufrimiento al cual llevan tiempo sometidos por culpa de los recortes. La respuesta de la policía: mamporros. Las intenciones de la delegada del gobierno con el despliegue de esa brutalidad: que el miedo a recibir regalos de la porra los deje en casa y, de esta forma, conseguir silenciar las voces que critican la injusta política que está llevando a cabo el Partido Popular. Así hacen parecer que todo el mundo está de acuerdo con las medidas y nos hacen creer que estamos a solas aquellos que nos sentimos indignados. Pensamos que igual estamos equivocados, que igual sí que es cierto que no se pueden hacer las cosas de otra forma. Pero estos niños no se dejaron engañar, dijeron no, volvieron a salir a la calle sabiendo que posiblemente los volverían a calentar y, efectivamente, volvieron a sentir la brutalidad policial. Y cada vez que salían y los reprimían, más personas los apoyaban, hasta que los objetivos de las cámaras no podían alcanzar toda la masa de gente.

He sentido un hálito de ilusión estos días, observando como se han sucedido los acontecimientos. He sentido la necesidad, como muchísimos jóvenes, de vivirlo por mí mismo y recorrer las calles de Valencia en compañía del movimiento que el valor de estos alumnos ha creado. Ver la gente desafiando la represión policial, mientras Paula Sánchez de León la justificaba ante las cámaras, hasta que el ejército de pacíficos manifestantes era tal, hasta que la cobertura de la prensa era tan perjudicial para la imagen del PP; que no tuvieron más remedio que cambiar la estrategia. De repente desaparecen las cargas y los agentes son un mar en calma. La delegada estaba (y está) superada por las circunstancias, sin saber como salir de la situación en la cual se había metido. Ella no lo podía creer, tan sólo había hecho lo que había aprendido de sus antepasados políticos, pero los resultados estaban siendo totalmente contrarios al que esperaba (de hecho, creo que no se ha visto una persona con más poder de convocatoria para manifestaciones en muchos años).

Se ha hablado mucho estos días sobre el asunto; desde los círculos conservadores se ha hablado, de forma muy peregrina, de protestas ilegales y manifestantes violentos. Pero ninguno de los que los criminalizan ha gastado un minuto de su tiempo en buscar una solución para los problemas que empujaron en la calle a estos estudiantes, como siempre.Es triste pero, sinceramente, ver esa cantidad de gente, me ha hecho volver a creer que los valencianos podemos reaccionar, que podemos despertarnos del sueño en el que nos ha sumido la derecha valenciana en estos años, en el cual nos hacían creer que todos eramos Onassis y nos podíamos permitir derrochar el dinero público en gastos tan vistosos cómo inútiles. Es el momento de que tú y yo salgamos a la calle, nos acerquemos a movimientos sociales, nos informemos y luchemos por nuestros derechos. Es el momento de la primavera valenciana.